Situa el mòbil en posició horitzontal i fes scroll cap avall
Aquesta aventura comença amb un repte: buscar una ruta inèdita, nova i única per celebrar els 25 anys de la revista. Una ruta lògica i que aporti valor i cert sentit estètic des del Prepirineu fins al mar. Llegeix la crònica d’Álvaro Sanz i gaudeix d’un relat en primera persona sobre les vivències, les anècdotes i les recomanacions que durant 12 dies va viure l’Expedició Descobrir entre el Pont d’Orrit i el delta de l’Ebre. És la llavor de la Ruta Descobrir D25 de 15 etapes que finalment et proposem per descobrir un dels territoris menys trepitjats del país.
Els sons que escoltaràs van ser tots enregistrats durant el transcurs del recorregut. Aquest relat també és una immersió en l’univers sonor que hi ha a la natura més enllà del silenci. Esperem que amb aquest relat sonor et teletransportis als prats, als rius i a les vies verdes per on van caminar, anar amb caiac o recórrer amb bici els protagonistes d’aquesta expedició.
Etapa 01
del Pont d’Orrit a Montfalcó
Comença l’aventura. Sortim tranquils i a bon ritme caminant cap al Pont de Montanyana. La nostra idea era fer amb caiac tot el congost de Mont-rebei, però els amics de Kayaking Mont-rebei ens comenten que no hi ha prou aigua a la primera part, i ens recomanen fer únicament el tros que va des de pont del Seguer fins a Montfalcó. Si no hi ha aigua, no n’hi ha, i decidim, per tant, que farem el camí excavat a la roca del congost, que també és impressionant.
Més informació
Etapa 02
de Montfalcó a Àger
Ens despertem a l’alberg de Montfalcó, on hem passat la nit. Sortim amb els primers raigs de llum del dia. Al cap de poca estona de caminar ens trobem amb les passarel·les de Montfalcó. Unes escales imponents que s’enfilen a la roca i on amb prou feines cap una persona. Mentre pugem, ens adonem de la grandesa de les parets del congost. El Juan i jo gaudim moltíssim fent fotografies, mentre el Maties i la Marta pugen intentant superar les seves pors.
Més informació
Etapa 03
d’Àger a Vilanova de la Sal
Quan vaig proposar al Juan aquesta aventura, el vaig advertir: “Tinc un projecte entre mans, però d’entrada no et semblarà exòtic, recorrerem la Franja”. “La Franja?”. I poc s’esperava el Juan que acabaria dalt d’un parapent d’Entrenúvols sobrevolant el cel del Montsec. Àger és un indret ideal per fer parapent. Una experiència única per gaudir com un ocell del territori. El Juan va estar encantat quan li vam proposar de fer-ho, però a la Marta vam decidir que li diríem el mateix dia, i que seria sorpresa. La seva reacció és indescriptible, però l’emoció se li dibuixa als ulls. Al cap d’una estona, els veiem aparèixer volant pel cel balancejant-se al ritme del vent. Quin moment més màgic i quina sort per a ells haver-ho viscut!
Més informació
Etapa 04
de Vilanova de la Sal a Lleida
Avui hem passat la nit al monestir de les Avellanes. Quina pau i quina tranquil·litat! Feia dies que no dormíem tan bé. Avui els amics de Biciescapa ens portaran les bicicletes i hi pujarem per primer cop. Comencem amb bones sensacions. Les bicicletes són elèctriques i les nostres cames ho agraeixen després de tants quilòmetres caminats. Gaudim molt del paisatge mentre creuem camins entre camps de blat infinits i comencen els quilòmetres d’arbres fruiters. Ja gairebé de nit i després de pedalar 61 km, arribem a Alpicat, a casa del Jordi i l’Aida, uns amics, que ens han preparat un sopar fantàstic.
Més informació
Etapa 05
de Lleida a Mequinensa
Ens acomiadem dels meus amics i tirem cap a Lleida, origen real de l’etapa d’avui. El camí comença amb un bon pendent, ‘la impossible’, com li diuen els ciclistes locals. Nosaltres per sort el fem de baixada deixant anar a l’aire algun crit d’emoció. Després comença el laberint de camins fins a Lleida ciutat. Sortim de la ciutat per un sender en direcció a Torres del Segre, on ens hem marcat que pararem a dinar. Quan encara no hem demanat les postres, comença a ploure. No sembla que vulgui parar, així que seguim fins a Mequinensa després de fer una parada al pantà d’Utxesa, un oasi natural a les terres aspres del Segrià. No sé com ha passat, però ha passat. Aquest matí hem estat morts de calor, ofegats i bebent aigua sense parar, després ens hem mullat amb una tempesta típica de l’estiu i ara hem encès la llar de foc i estem tots al voltant seu amb un got de llet amb mel i galetes intentant reposar-nos.
Més informació
Etapa 06
de Mequinensa a Riba-roja d’Ebre
Sona el despertador, com cada matí, abans que surti el sol. Aprofitem per anar a veure la vista des del Mas de les Àligues sobre l’embassament de Mequinensa, conegut també amb el nom de ‘mar d’Aragó’. Algú diu el que fa dies que tots pensem una mica: podríem parar-nos aquí cinc dies i no moure’ns? La sensació d’estar sempre en moviment et genera a parts iguals les ànsies de llibertat i seguir coneixent, però també, la de necessitar alguna cosa que s’assembli a ‘casa’. Avui el camí continua fins a Riba-roja d’Ebre, tot i que nosaltres dormim a la Fatarella.
Més informació
Etapa 07
de Riba-roja d’Ebre a Móra d’Ebre
Després d’una sessió amb la meva osteòpata de confiança, arrenquem amb les bicis de nou. Comencem a baixar per la carretera fins a arribar a Ascó, on reprenem la ruta original. El camí és agradable, voreja el riu i és planer. De cop, la pista passa a ser un camí estret i més tècnic, i el Jaume i el Juan s’ho passen d’allò més bé. En arribar a Móra d’Ebre, la Marta Cámara ens espera a la plaça de l’Ajuntament amb el dinar. Des d’allà veiem el riu que demà baixarem amb caiac. Ens agradaria quedar-nos més estona, però marxem ràpid, ja que encara ens queden 12 quilòmetres fins a la Serra d’Almos, on passem la nit, i volem arribar-hi aviat. La casa on dormirem és preciosa! El millor de tot: té piscina! Així que, mentre jo faig una trucada de feina, sento els meus companys xipollar a l’aigua.
Més informació
Etapa 08
de Móra d’Ebre a Benifallet
Avui ens llevem i, sorprenentment, anem molt bé de temps, carreguem la ‘furgo’ i sortim de l’allotjament cap a Móra d’Ebre a buscar els caiacs. Ens equipem i ens llancem amb el caiac al riu. Comencem a remar i quedem bastant sorpresos: el riu és molt bonic, i també les vistes que anem descobrint a cada remada. El riu està molt net; només trobem alguna brutícia que trenca aquesta harmonia, però tot i així l’aigua és transparent i veiem les algues —i alguna serp— moure’s al ritme del corrent. L’aventura pel riu ens ha agradat molt a tots i arribem a Miravet ben animats i amb ganes de més. Però dinem i anem cap a Benifallet, on ens esperen les Coves Meravelles. Quina bogeria les coves! Ja les havia visitat altres vegades, però mai no em deixa de sorprendre la capacitat que té la natura per crear coses increïbles.
Més informació
Etapa 09
de Benifallet a Arnes
Avui tornem a agafar les bicis. Ens toca fer un tram de la via verda de la Terra Alta entre Benifallet i Arnes, el punt de sortida cap a la zona del massís del Port. El camí ens sorprèn molt positivament. És bonic, té una temperatura bona i creuem un munt de túnels. Ens sentim com uns nens cridant cada vegada que hi passem per dins i ens quedem a les fosques. Al cap d’una estona, toca fer parada en el camí. Estem al costat dels estrets de la Fontcalda, per on passa el Canaletes, i, sí o sí, hem de parar a banyar-nos-hi. I sort en tenim de la remullada, ja que la calor tornar a ser intensa. Encara ens queden uns quilòmetres amb bici fins a arribar a Arnes.
Més informació
Etapa 10
d’Arnes a Xerta
Ens despertem al càmping sota una calor abrasadora ja de bon matí. Les perspectives no són bones. Avui hem de creuar el massís del Port i arribar fins a Xerta caminant, però fa moltíssima calor i tenim les forces sota mínims. Analitzem la situació i valorem les possibilitats que tenim. Decidim que el millor que podem fer per al benestar de tots és no fer el tram que teníem pensat a peu i passar el dia fent una de les activitats que ofereix la zona: el barranquisme. Fem el descens pel Canaletes. La tarda es presenta tranquil·la, però mai no saps quan la natura et regalarà la seva màgia. El Maties, el Juan i jo hem decidit agafar la furgoneta i anar al cim del Caro, el punt més alt dels Ports, a gaudir de la vista i a veure si podem fer alguna fotografia més. Pujant, de camí, el cel és gris i carregat. En qualsevol moment pot començar a ploure i ho sabem, però també ens diem la frase que normalment determina l’explosió: “Si aconseguim que surti el sol, ni que sigui una miqueta, serà inoblidable”.
Més informació
Etapa 11
de Xerta a Deltebre
Sortim en direcció a Deltebre pedalant a bon ritme. Creuem Tortosa per sobre el riu i veiem sortir el sol, mentre, a poc a poc, comencen a aparèixer canals i camps d’arròs a banda i banda del camí. Per fi ja podem dir que hem arribat al delta de l’Ebre. Fem via cap a la casa on passarem les últimes hores tots junts, i aprofitem per descansar una estona. A la tarda, decidim anar fer barca de perxa, una activitat tradicional de la zona i que cap de nosaltres no ha fet mai. Són barques sense calat, especials per navegar per les aigües poc profundes del Delta que feien servir els nostres avantpassats. Gaudim d’una tarda tranquil·la coneixent la flora i la fauna de la zona, que és brutal. Veiem flamencs i altres aus mentre la Marta Josa ens explica com a poc a poc el Delta està desapareixent un pam més cada any. Quina impotència pensar que les generacions futures potser no podran veure i viure aquest entorn.
Més informació
Etapa 12
de Deltebre a Riumar
Sona el despertador a les cinc, per últim cop. Ara sí, ja hem arribat al final de la ruta i l’emoció de tocar el mar i fer un bany a la sortida del sol és màxima. El que no sabem és que el que havia de ser un tràmit —el camí amb bicicleta fins a la fi del món— seria una sorpresa absoluta. El Delta sembla un mirall gegant ara mateix. He hagut de parar diverses vegades per capturar el moment. El cel i els meus companys reflectits a l’aigua dels camps d’arròs: l’escena és de postal. Només ens queda fer el que hem estat pensant des que vam sortir del Pont d’Orrit: entrar a la Mediterrània i celebrar que, un cop més, hem arribat. Després de dotze dies caminant, pedalant i remant, hem arribat al mar. Ens tirem a l’aigua i ho gaudim. Encara no ha arribat ningú i sembla que el Delta sigui només per a nosaltres.
Més informació
Quina metàfora per a aquest final. Pensar que hem acabat l’itinerari en aquest indret em genera una sensació de melancolia. Deixarà d’existir realment com el coneixem? Els explicaré als meus fills que un dia vaig anar des del peu dels Pirineus fins a aquest indret devastat? Les prediccions no són massa optimistes. No sé què pensar.
